Visitants i veïns conviuen cada dia al voltant de la Sagrada Família en un ambient marcat pel turisme

La Sagrada Família marca profundament l’espai que l’envolta. Coneguda entre veïns i visitants per les seves obres, el temple expiatori ideat per Gaudí atrau establiments, negocis, una àmplia oferta de serveis i persones molt diferents. La diversitat converteix la zona en un cúmul de contrastos.

El Gabriel, com cada dissabte, disposa la seva parada davant la façana de la Passió de la Sagrada Família. Des de fa més de deu anys, el Gabriel aprofita la gran afluència de públic que genera l’obra de Gaudí per vendre les seves làmines. Les pintures sovint retraten paisatges de la marca “Barcelona”, entre els quals destaca, com no podia ser d’una altra manera, la inconfusible silueta del temple expiatori.

El Gabriel es troba entre les dues facetes de la Sagrada Família. Per una banda, el temple constitueix el gran símbol de Barcelona, un reclam turístic a nivell mundial. Per altra banda, l’edifici està situat en el dia a dia dels ciutadans de la capital catalana, que sovint se’l creuen sense gairebé prestar-li atenció.

Per tant, un dissabte a les onze del matí, coincideixen als voltants de la Sagrada Família dues realitats molt diferents. Centenars de turistes arriben massivament en autocar mentre preparen entusiasmats les màquines de fotografiar. Al mateix temps, una dona passeja el gos i es preocupa més de si ha de recollir els seus excrements que no pas de la genialitat de Gaudí que té més que gravada a la retina.

Dia a dia en el paradís

Tot i això, no es pot negar que l’existència d’un monument d’aquestes característiques en aquest espai de l’Eixample de Barcelona ha marcat profundament la zona. L’Ona viu al carrer Provença, i des del balcó del seu pis veu cada dia el temple de Gaudí. L’Ona assegura que el fet que la zona sigui turística repercuteix positivament en els serveis així com en els transports: “hi ha dues línies de metro, autobusos i bastants taxis”. A més a més, “hi ha molt ambient, sobretot cap a les dotze o la una del mig dia, tot i que a la nit també hi ha moviment perquè a l’Avinguda Gaudí hi ha força bars”. No obstant això, la gran importància turística de la zona es reflecteix negativament en els preus, segons destaca l’Ona.

El Gabriel ha convertit l’èxit i la força de la Sagrada Família en el seu dia a dia. El mateix ha fet un guitarrista que entre cançó i cançó accedeix a fotografiar-se amb algun visitant sorprès, o un mim cobert de pintura gris que interpreta una estàtua de Colon i espera que algú li tiri alguna moneda per realitzar un moviment. Igualment, davant la façana de la Passió i del Naixement, hi ha parades que venen postals, collars, gorres, ventalls, plats decoratius, polseres, clauers, castanyoles, etc. En aquests productes, destaquen especialment cinc motius: Barcelona (com demostra l’eslògan “I love Barcelona” d’una samarreta), Gaudí, Espanya, les sevillanes i el Barça.

Visites al temple

Quan el rellotge marca les 11.15, una parella de nacionalitat anglesa s’interessa per una de les làmines del Gabriel. “La nacionalitat majoritària dels visitants de la Sagrada Família varia segons l’època. Abans de l’11-S predominaven els americans, però, des d’aleshores, hi ha molts anglesos; i també italians, àrabs i indis”, afirma el Gabriel. Els compradors anglesos es mostren dubitatius quan el Gabriel els mostra que el preu de la pintura que els agrada ascendeix als 90€. La parella decideix oblidar-se del tema quan el seu fill, ros i amb unes enormes ulleres de sol, torna de les parades i mostra la seva disposició per emprendre la visita de la Sagrada Família.

Per comprar els tiquets, la família s’afegeix a la cua d’unes trenta persones que s’ha format a la façana del Naixement, al costat de la botiga dedicada a la Sagrada Família. Allà, una dona de procedència sud-americana reparteix entre els visitants uns tríptics que anuncien sessions de flamenc. Es tracta, potser, d’un intent més d’explotar econòmicament els tòpics que es fan des de l’exterior, tot i que aquests siguin generalitzadors i fins i tot falsos.

L’entrada adulta costa vuit euros. La parella anglesa i el seu fill passen per davant de l’Estàtua a Sant Josep Manyanet, inspirador de la Sagrada Família, i entren al museu del temple, de condicions laberíntiques. Destaquen les complexes maquetes de Gaudí, els plànols i dibuixos, les fotografies que mostren l’evolució de la construcció del temple, i, perquè no dir-ho, els flashos. És difícil aventurar si estaven prohibides o no les fotografies dintre del museu. En tot cas, no ho sembla. Sempre són perillosos els tòpics, però els qui realitzen les fotografies més inversemblants, d’interès més relatiu, són un reduït grup de japonesos que semblen voler guardar tot el museu dins les seves màquines fotogràfiques.

Un cop els turistes han vist el museu, s’endinsen en l’autèntica poesia de pedra de Gaudí. No és fàcil avançar. Els grups de visitants que venen amb guies s’aturen davant l’escalinata de la façana de la Passió per gaudir de les primeres explicacions. Els turistes, més que mirar el que tenen davant amb els seus propis ulls, decideixen admirar-ho des dels visors de les seves màquines. No són estranyes, per tant, les posicions estrambòtiques per aconseguir que l’objectiu agafi els més de 100 metres d’alçada del temple. Segurament, els guies, en els seus idiomes, deuen parlar de l’ornamentació naturalista i simbòlica de l’edifici, de les característiques torres algunes de les quals simbolitzarien els apòstols, de les eternes obres, etc.

L’interior de l’església sembla un autèntic bosc de pedra. Sembla un homenatge de l’home a la natura, a la bellesa. Almenys ho semblaria si no fos pels evidents indicis que hi ha obres, per la gentada que comprova com l’estiu es passeja per un dissabte de març, i pels atemptats contra l’obra d’art de Gaudí que hi ha dins l’edifici en forma de màquina expenedora de begudes. La família anglesa no es veu amb cor de pujar a peu a la part superior de les torres i se suma a la cua de l’ascensor. Dos euros més. Només cal estar-se uns minuts a la Sagrada Família per comprovar que no deixa de ser un negoci.

Entre les ventades d’idiomes diversos, amb predomini de l’italià, apareix l’oasi català: una guia parla en català dels elements arquitectònics de l’edifici. Com no podia ser d’una altra manera, acaba fent referència a les interminables obres. No s’atreveix a assegurar cap data en concret. El mateix li passa al Gabriel. Per la seva banda, l’Ona ha sentit que les obres encara poden trigar deu anys més, i que encara falta construir una gran torre central.

Obres, euros, turistes, flashos, parades, busos turístics, dones passejant el gos... Tot forma part d’un mosaic de contrastos, d’un microclima propi dels grans punts turístics. Persones com el Gabriel es converteixen en testimonis d’aquest món complex.