Bota fumata en versió psicodèlica (adjectiu Patrici)

Primeres imatges de la Bota Fumata

Sembla ser que un periodista de El Mundo ha pogut fotografiar per primera vegada el símbol del fuguisme, la Bota Fumata, que, segons sembla, presidia un dels actes inaugurals del fugisme el dia 23 de septembre, una mica abans de la mitja nit.
A més a més, es van gravar uns videos explicatius que en breu, quan els mitjans tècnics i cognitius ho permetin, estaran disponibles per tota la ciutadania.
El fugisme, per tant, va prenent força entre les capes marginals i juvenils de la societat. A més de la consolidació del símbol i de l'edició de videos, el fugisme apareixerà en una revista juvenil del pseudopoble St Kiki del Vallès. Per altra banda, s'ha fet un comunicat amb una nova frase fugista: "Quantes vides, dóna la volta".

Juan Marsé, famós per la polèmica de l'últim Premi Planeta, es va posar a plorar davant els micròfons durant una roda de premsa en conèixer la nova frase, i va afirmar que el fugisme és, fins i tot, pitjor que 'Pasiones Romanas'.
José María Aznar, per la seva banda, va assegurar que la societat espanyola es troba en una guerra oberta contra els fugistes. "O ells o nosaltres", va dir el bigotut feixista.
Finalment, i referint-se al gran símbol fugista, dirigents del moviment pseudoartístic van dir que en breu desplegaran una gran campanya de mercandatge i repartiran samarretes amb la Bota Fumata. Si les voleu aconseguir, sabreu on buscar, no us preocupeu. Aquest anunci ha sentat com una galleda d'aigua freda al grup musical El Canto del Loco, que considera la Bota Fumata "una còpia barata" de les "zapatilles" que apareixen a la portada del seu CD i a diverses samarretes que es venen durant els seus concerts.

Ara farà un any

Aquesta setmana farà un any que, encara que només sigui de vista, la gent de periodisme ens vam conèixer. Ara farà un any que, per primera vegada, els inconscients de la facultat ens van tancar a tots junts en una mateixa sala, en concret a la sala d’actes. D’aquells dies recordaré les primeres i nervioses converses, a vegades més protocol·làries que una altra cosa, els primers petons (no a la boca; no sé si amb encert o desencert, els primers petons els vam fer a les galtes, i els últims, cadascú sabrà, sobretot els qui es dediquessin a jugar a l’ampolla durant la festa de la vil·la).
També recordaré un acte que, amb la perspectiva que dóna el temps, crec que era premonitori, el monòleg d’un individu que no recordo massa qui era ni d’on venia. Tampoc recordo si el monòleg va ser especialment bo o gairebé tots rèiem perquè ho necessitàvem, perquè agraíem que després de tanta tensió i de tantes novetats se’ns donés una estona de disbauxa.
En tot cas, crec que els riures i, sobretot, les petites històries que els provoquen, han estat el que, per sobre d’altres coses, han marcat la tònica d’aquest primer any. Gairebé tots ens hem rigut de tots i amb tots. Potser, no n’estic segur, els primers riures massius van venir dels discursos de l’Oriol Junqueres, o potser de les aberracions que, ningú sap com (aquest blog és públic, i mai se sap quina professora d’estructura el pot llegir) apareixien escrites a la pissarra. Qui no recorda, per exemple, la bonica paraula “wep”, que va fer trontollar tot el lèxic informàtic del moment. Del segon semestre, els riures massius, i aquesta vegada més insuportables que mai, perquè s’havien de mantenir en secret si no volies rebre una bona esbroncada, van venir de la veu amplificada per micròfon del RS (no és Robert Sendra), altrament dit ‘Chayanne’.
Crec que aquest curs ha estat carregat de moments feliços, tot i notables excepcions. Personalment, crec que conèixer-vos m’ha permès consolidar el frikisme que bategava endormiscat dintre meu. No ho negueu, som tots uns putus frikis, perquè és clar, ningú ha anat per la UAB, la capital del coneixement i l’intel·lecte, amb una filmadora de proporcions considerables perseguint una pilota inflable profundament acolorida i ortera. I encara menys, ningú ha convocat, per poder fer un reportatge, una macrolectura al Parc de la Ciutadella mobilitzant, com qui no vol la cosa, mitjans com RAC1, Onda Cero o l’Avui.
En definitiva, grans moments, grans moments... els treballs en grup, que es bloquejaven amb una facilitat sorprenent (la Laura, l’Alba i jo ens vam passar tot un dia per escriure una simple pàgina i vam inventar un revolucionari mètode per poder plasmar les reflexions orals en el full d’un treball: gravar-te la veu mentre parles amb els teus companys!!)... els projectes de regals d’aniversari que fracassaven en detriment de qui complia els anys, que es quedava (i es queda, perdoneu, noies) a do vela... i la gespa, sempre eclipsada pel bar... el dilema per a entrevistar a un intocable (al Federico, què cullons!)... la bota fumata de la Laura... les escalades i els espionatges amb l’Alba per un lloc en obres quan teníem el caminet asfaltat al costat... la trepidant conversa nadalenca entre el B i l’E... la Dixi... les ungles, els escuradents i els pinitos de París (les ungles i els escuradents ja hi eren abans que nosaltres arribéssim, els pinitos els vam fer nosaltres, sobretot una noia que, segons m’informen, actualment pateix un creixement estomacal)... i París... Paguiiii... el cim d’un any 10. Bé, li posarem un 8 per les excepcions que abans comentàvem.
Alba, Laura, Raquel, Sabri, Patri, Letícia, Marta, Ona (com m’oblidi d’algú em moro, perdonau-me, he dormit cinc hores)... i a tots, encantat d’haver-vos conegut!!!!!!!!!!!!!
(PD: Aquest text havia de sonar emotiu. Tot i així, és una autèntica merda! Per dissimular-ho heu de fer servir la cadència adequada, heu de llegir despasssssiiiiiooooooooooo, us heu de fotre òsties a la cara, heu de fer “rrrrrrrrrrrrrrrrrrr”, “pppppppppppppp”, i sobretot, heu d’evitar anar “a la velosssidad del raaayo”).

500 visites!!!!

El blog ha aconseguit per fi les 500 visites!!!!
Per celebrar aquest gran esdeveniment, i per intentar arribar a les 1.000 (més de la meitat de les quals seran visites meves, però d'això no s'ha d'enterar ni l'OJD ni l'EGM, ni coses d'aquestes rares) estrenarem una secció nova!!!!
Encara que pugui significar una traició a les bases del fuguisme, aquesta secció consistirà en agafar un poema i que cadascú de les 500 persones que han visitat el blog (perdó, volia dir les deu que han visitat el blog, les altres 490 sóc jo en diferents versions) expliqui què li desperta, quina opinió en té; o fins i tot que el complemeti amb un altre poema o text.
Com que tinc la impressió que la secció fracassarà, ja aniré pensant altres coses, o potser ja donaré per mort el blog, que la veritat és que em comença a tocar els cu...piiiiiiiiiiiiiii. És broma.

Començarem per un poema de Miguel Hernández, principalement perquè és dels pocs en els quals he arrivat a entendre tres o quatre versos. El text s'inclou en el poema, en l'obra, en l'apartat o, en defifinitva, en "la cosa" titulada EL HERIDO (Para el muro de un hospital en sangre), i no estic segur, però té tota la pinta de haver estat escrit a la Guerra Civil. El va versionar el Serrat, i és un crit a la llibertat, a l'esperança (no he hagut de pensar massa per arribar a aquesta conclusió, ho sé). Allà vaaaaa!!!



Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.

El fuguisme

Em complau anunciar el naixement d'un nou moviment pseudoartístic: el FUGUISME. Segur que en sentireu a parlar durant les properes dècades.
Com indica el seu nom, el fuguisme vol ser un punt de fuga de la raó. Per tant, quan precisament la raó ens produeix mal de cap, només queda una opció, la d'optar pel sense-sentit.
El procés de creació del fuguisme requereix de dos individus per tal de potenciar aquest contra-sentit. Així, si no ens és possible desprendre'ns del tot de la raó, quan combinem els nostres pensaments sense massa sentit amb els d'una altra persona, perdran ja el més petit rastre de raó.
La veritat és que encara no se sap massa del moviment pseudoartístic, tot i que algunes fonts indiquen sense gaire marge d'error que està relacionat amb moviments pseudopolítics i pseudoperiodístics subversius.
El passat 29 d'agost, de fet, un grup subversiu amb l'emblema 68 va fer una pintada a la seu del PP de Santiago de Compostela que resava 'hipócritas'. Curiosament, a la bandera d'aquesta banda pseudoterrorista amb pseudopistoles d'aigua com a arma més potent, es van trobar uns dibuixos que semblaven recrear una bota de cuir fumant una cigarreta.
Del fuguisme enaca no se'n sap gaire cosa més.
Els seus orígens són difosos. Els experts els vinculen amb les drogues i l'alcohol, tot i que els més escéptics simplement diuen que va néixer en una estona de paranoia.
Dels creadors encara se sap menys. Hi ha qui diu que són uns quants romàntics sonats que s'entesten a implantar de nou l'esperit revolucionari del maig del 68 mitjançant l'absurd.
El passat dia 29, entre la correspondència d'un vell sonat recolector de trèvols, es va trobar una carta que deia així: "en l'absurd, en allò que ningú pot catalogar amb els mètodes racionals aconseguirem la puresa i l'absolut. Proposo frases, curtes o llargues, que surtin de la ment de dues persones en condicions mentals pseudoòptimes. La combinació de paraules ha d'actuar com la dinamita, ha de fer explotar tot el que queda de segur en el planeta. Un cop assolit l'absurd, hom podrà veure en aquelles frases un reflex fidel, tot i que abstracte, de la seva realitat i les seves experiències. Les paraules, escrites per a tothom amb les mateixes grafies, adquiriran valors completament diferents depenent de l'ull que les miri".
Els crítics d'art, però, titllen aquestes declaracions de prepotents i de ridícules i, novament, les relacionen amb les drogues.
El moviment pseudo-artístic de moment és clandestí pel seu caràcte subversiu i, perquè, segons fonts policials, fou una facció del grup la que va robar El Crit de Munch ara fa uns mesos.
Tot i així, s'han trobat entre la correspondència de dos borratxos amb el símbol de la bota fumata tatuat a l'esquena un recull de frases sospitoses pel seu absurd:

El Màgnum Almendrado fuma postals a la montanya a l'alba.
La monja taronja mira la pols de l'hera en el terrat a la nit.
El vi rosat estudia la simetria des del sol en un dia de pluja.
Els pantalons amb forats pensen ara en nosaltres sota les estrelles.
El lloro cantaire telefona l'oblit al costat del carrer Amigant.
La nit descansa fotografies sota l'ombra del trèvol.
El forat pixa i sent la memòria al carrer en obres.
La numeració recorda el riu amb peixos a l'horitzó.
Paco se hallaba en su choza.
Els núvols esquitxen en el cel de la comarca de Babia, una passió o el seu amor.
Set papallones van sagetejant set mirades dins la fossa.
El ruido de cristal se enamoró de una pregunta distraída que no esperaba respuesta.

Sobre aquestes frases, el govern espanyol no descarta convocar un gabinet de crisi per discutir les seves conseqüències socials. Tampoc es descarta declarar l'estat de guerra. Sembla que, definitivament, la bogeria ha arribat.

Qualssevol semblança amb la realitat és pura coincidència, o no...

Mare meva! Molt em temo que aquest blog ha deixat de ser un espai de cultura on penjar els treballs de Gèneres d'Informació i d'Interpretació Periodística i ara s'han convertit en una mena de "Diario de Patricia", de consultori ronyós, amb la peculiaritat que ningú consulta, sinó que un sonat, quan li agafa la bogeria, es posa a escriure tonteries que a ningú interessen. Agrairé qualsevol idea per fer que aquesta web deixi de ser un blog-basura.
Bé, a part d'això, i més seriosament, volia agrair a tothom (les 3 persones i mitja) qui es llegeix aquesta merdeta de tant en tant, i molt especialment a qui hi ha escrit.
Una abraçada!!

A la tercera (reflexió), va la vençuda (o no!!)

Avui he anat amb l’Ona a la platja, a Barcelona. La bandera groga que hi havia ja indicava que la Mar no estava especialment calmada, però la idea de jugar una estona amb les onades era francament irresistible.

Un cop estàvem allà, enmig de l’espuma provocada per les onades, sobrevivint com bonament podíem a l’aigua que havíem d’empassar o esnifar cada vegada que una onada ens partia el cos, vam recordar una de les primeres lliçons que els pares, des de la seva posició sàvia, fan als seus fills quan els acompanyen a la platja. Segons aquesta lliçó, per evitar els perjudicis que les ones poden provocar, per intentar vèncer el mar en la seva lluita incansable per tombar-nos i ridiculitzar-nos davant la gent que ens mira atònita des de la tovallola (a no ser que hi hagi alguna noia fent topless, que llavors les mirades atònites solen anar cap a una altra direcció), el que hem de fer és endinsar-nos al mar, on les ones encara no trenquen i viatgen més suaument cap a la platja. Si, pensant que a prop de la terra, a prop d’allò que coneixem i sobre el qual ens sentim plenament segurs, creiem que superar els sotracs de les ones serà més fàcil, ens equivoquem. L’ona no dubta a estampar-nos contra la sorra, a fer-nos-la empassar i a fer-nos rodolar, amb el perill de quedar-nos, un cop haguem recuperat l’enteniment i l’equilibri, amb el banyador més baixat del desitjat. Les mirades atònites, per tant, es repartiran entre els desgraciats que lluiten contra les ones, els topless, i el culet que el banyador traïdor ha deixat al descobert.

Quina gran metàfora de la vida hi havia en aquella platja de Barcelona amb bandera groga!. Quan tenim un problema, segurament més gran que aquella ona, tot i l’alçada que anava adquirint, podem optar per ser conservadors, apropar-nos el més possible a terra i intentar mantenir l’equilibri. Si tenim sort a la vida, si som espavilats, és probable que aconseguim sortir prou del mar com per mantenir-nos en peu. Però la majoria de la gent caurà sense remei.

També podem optar, quan veiem que la ona es comença a alçar en la llunyania, per córrer cap a ella; com més l’encarem, més possibilitats tindrem de sortir-ne ben parats. Quan s’apropi a nosaltres, haurem de fer un salt sense por, amb totes les nostres forces, per intentar quedar per sobre de l’onada, per sobre del problema. Ningú ens garanteix, està clar, que els perjudicis siguin nuls, i és força probable que l’ona ens rebenti la cara i ens deixi mig sords durant una bona estona. Però no ens hem d’enganyar, una honorífica derrota a altra mar no és el mateix que una humiliació a un parell de metres de les tovalloles.

Nova reflexió, molt pitjor que l'anterior. Ja se sap: a les vacances, hi ha molt més temps per pensar

Memoria y olvido

Vamos a intentar hacer otra reflexión más, siempre que las agotadas neuronas que sobreviven a las vacaciones de verano nos lo permitan. Empezaremos con una cita de diario, que siempre da cierta calidad y cierto grado de intelectualidad a un escrito, por mediocre que acabe siendo. Demuestra, por un lado, que leemos el periódico (lo he leído hoy por casualidad, y únicamente el artículo que citaré), y, por otro, que somos capaces de relacionar aquello que leemos con alguna parcela de nuestra realidad, de nuestro día a día.

El País del 25 de julio destacaba que “la función de la memoria está intrínsecamente ligada a una de las características del sujeto: su dependencia del pasado, la imposible abdicación de su pasado, del saber indeclinable que uno es lo que ‘ha ido siendo’ hasta ahora”. La esencia del sujeto, por lo tanto, sería el pasado, aquel cúmulo de experiencias vividas y colmadas en el alma que inevitablemente influyen en todas las decisiones, en todas nuestras debilidades, nuestros deseos y nuestras aspiraciones. Si el pasado es el que forja nuestro comportamiento, es de esperar, aunque pueda parecer extraño, que es el pasado el que va tejiendo, mediante los hilos del presente, nuestro futuro. De hecho, puede que el presente, tan efímero, tan fugaz, no exista como entidad propia. Puede que sólo sea el puente necesario entre el pasado y el porvenir, el medio por el que el pasado puede propagarse hasta forjar las bases del futuro. El agente del pasado para lograr este fin y para no desaparecer casi nunca es la memoria.

La caja de resonancia de la memoria (no sólo la incrustada en nuestro cerebro, sino también la que se plasma en artículos, en libros, en enciclopedias o en monumentos) puede contener todo tipo de elementos. Un trauma infantil con alguna serpiente podrá hacer fácilmente que temamos a dichos animales durante toda la vida. Unos padres conservadores impondrán, probablemente, la misma ideología en sus hijos, a causa de la convivencia y de la transferencia de ideas que ésta impone. ¿Pero qué ocurre si la memoria nos aboca a momentos lamentables e indeseables que amenazan con atormentarnos en el futuro?. Es cierto que también podría ocurrir todo lo contrario, que nos transporte a momentos mágicos, pero si habláramos de eso ya habríamos acabado la reflexión ante un mundo evidentemente feliz, y no vale la pena.

Cuando el pasado no es deseado y con su poder de influencia parece escamparse a través del futuro no nos queda otro remedio que el olvido. Dicen que el tiempo lo cura todo, pero no creo que lo haga si no ponemos algo de nuestra parte. Voluntad, principalmente, pero también capacidad para esquivar la trayectoria que tenemos marcada.

Felicidad. Felicidad. Felicidad. Felicidad. Siempre en busca de la felicidad, nuestra obligación (que casi nunca acabamos cumpliendo por razones de descontrol e irracionalidad que por desgracia pocas veces podemos evitar) es purgar constantemente nuestro interior, lo que hemos sentido por otras personas, lo que nos ha hecho daño de algún modo. Contamos con una ventaja. El presente no existe. No vale la pena lamentarse por cosas que ya han sucedido, y siempre, cada segundo, tenemos la oportunidad de hacer nuestro futuro dando un porrazo al pasado si éste nos hace sufrir (librarnos del pasado doloroso no es librarnos del pasado por completo, porque como decía El País el pasado en todas sus fases somos nosotros, y sólo podemos elegir la fase que más nos convenga, pero eso ya es otro tema muy complicado).