ENTREVISTA a Judit Oliver, responsable del PIUNE
“Encara hi ha molta por, molt d’estigma i prejudici, tot i que anem avançant” 
Com va néixer el Programa per a la Integració dels Universitaris amb Necessitats Especials?
Va néixer sota la figura dels objectors de consciència a la dècada dels noranta. Estudiants que es negaven a fer el servei militar, optaven per fer el servei de prestació al PIUNE. Feien tasques de solidaritat i de mobilització física. La figura de l’objector va passar a ser la del voluntari.
Una de les vostres tasques principals és la de la supressió de les barreres arquitectòniques. Des de fa uns anys, la UAB disposa d’un pla per aconseguir-ho. Fins a quin punt les autoritats de la Universitat recolzen els projectes del PIUNE?
Dur actuacions des del PIUME sense col·laboració no té cap sentit. Estem creant vincles amb totes les àrees de la UAB. Pel tema de l’accessibilitat, col·laborem amb l’àrea d’arquitectura. Però no només fem aquesta tasca, i també participem amb les biblioteques, el SAF o la vil·la. Ens volem moure en tots els àmbits d’actuació. Estem donant importància a la part acadèmica, però no oblidem l’acompanyament ni la supressió de barreres. Ens hem presentat a un projecte de l’ONCE.
En què consisteix aquest projecte?
S’hi presenten moltes universitats. Fem un anàlisi de les necessitats del campus, presentem les barreres i proposem solucions com rampes, baranes o ascensors. Presentem un projecte i obtenim ajuda material d’una entitat externa. Els recursos són molt costosos. També hi ha un projecte referent a l’accessibilitat a la informació. S’encarrega dels ordinadors adaptats, de línies braille, etc.
Ha comentat que el PIUNE es vol moure en tots els àmbits d’actuació. Quines activitats realitza?
Estem en contacte amb la psicologia i la psicopedagogia. Intentem proporcionar una mediació per l’alumne. Amb el professorat vigilem que no hi hagi una discriminació ni positiva ni negativa; tant dolenta pot ser una com l’altra. Organitzem jornades de portes obertes, perquè tingueu una visió àmplia de les actuacions del PIUNE, que no només treballa el tema de barreres. Tenim molts altres projectes, però tot no ho podem fer. No volem donar únicament suport als discapacitats amb mobilitat reduïda. És més visible una persona amb crosses o cadira de rodes, però hi ha moltes discapacitats que són invisibles, com una malaltia mental, una esquizofrènia. Davant d’aquestes malalties, un professor pot sentir-se limitat, pot tenir dubtes.
Com reguleu la relació entre professorat i alumnes discapacitats?
En principi, cada estudiant és autònom. S’adreça, com qualsevol altre, a la tutoria, i li explica al professor que no pot seguir la classe, que quan fa exàmens té un problema de temps, etc. Quan això no és suficient és quan l’estudiant s’adreça al PIUNE i actuem nosaltres, com a mediadors. Hem de tenir en compte les dues parts. L’estudiant també s’ha d’implicar i estudiar, i no aprofitar-se dels ajuts que se li proporcionen.
Segons dades del DURSI (Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació) del novembre del 2005, hi ha 80 estudiants discapacitats a la UAB. Quantes d’aquestes persones acudeixen al PIUNE?
Trenta. No podem obligar a totes les persones a venir al PIUNE. Hi ha qui ja s’ho sap muntar amb les seves pròpies estratègies i no menciona la seva discapacitat a la matrícula. L’estudiant és lliure. Potser, el dia en què es trobi amb una barrera grossa, acudirà a nosaltres. Però també hem de tenir en compte que a la societat encara hi ha molta por, molt d’estigma i prejudici, tot i que anem avançant. L’esquizofrènia és un tema que impacta molt. Jo he estat treballant amb malalts mentals molts anys i és complicat, però aquesta gent amb la medicació adequada se’n pot sortir.
Treballeu amb voluntaris?
Treballem amb un petit grup de cinc a vuit persones que s’encarreguen de la sensibilització, però la idea del PIUNE és que ens professionalitzem. És molt important el voluntariat perquè és qui realment porta la tasca de detectar les necessitats, deixar apunts, encarregar-se de temes de mobilitat, etc. Però volem fer campanyes pels propis estudiants amb discapacitats per promoure l’autonomia personal. Està molt bé que hi hagi voluntaris, però quan un discapacitat hagi d’anar a buscar feina, a la societat no hi haurà cap voluntari. Tant de bo!. Si els protegim excessivament, no sé fins a quin punt els estem fent bé.
En què consisteix la campanya de sensibilització?
Hem fet un qüestionari per conèixer les necessitats i les demandes dels estudiants. També hem fet un programa de sensibilització on diem que no es poden guixar els llibres, perquè si ho fem llavors els estudiants cecs no podran escanejar els documents. També estem fent una campanya que volem que sigui bastant agressiva amb el tema dels aparcaments. S’ha de ser respectuós amb els espais reservats, i hi ha un grup de voluntaris que fotografiarà a qui no ho sigui. Possiblement, el curs vinent, el 3 de desembre (Dia Internacional dels Discapacitats), farem un acte, alguna cosa que sigui lúdica però a la vegada sensibilitzadora. Estem en contacte amb un grup de teatre i un de titelles. També tenim la possibilitat de fer un concert. També volem dur a terme xerrades a diverses facultats. Toquem el tema de crèdits de lliure elecció, però molt poca gent s’hi apunta. És un tema minoritari, desconegut. Hi ha altres temàtiques que interessen més, com el medi ambient o la globalització. Però quan es tracta d’ajudar un company cec del teu costat... Es diu que l’Autònoma és progressista, però es fa palès el passotisme.
Quins són els vostres projectes de futur?
El PIUNE té el projecte d’aconseguir protocols per coordinar-nos i saber com hem d’actuar. Estem en procés de demanar la prova de la ISO, que és un certificat de qualitat. Certifica que els procediments que s’estan fent són correctes. Dóna pautes de com s’ha d’actuar davant de cada cas. Actualment tenim un reglament intern d’igualtat d’oportunitats que es va publicar el 1999, però és molt genèric. També tenim sobre la taula l’atenció a la vida diària d’una persona discapacitada. És a dir, la Llei de Dependència. Els voluntaris tenen una responsabilitat excessiva quan ajuden a algú amb cadira de rodes a anar al lavabo. A més, cal pensar fins a quin punt és desagradable pel discapacitat que cada dia vingui una persona diferent a canviar-li la sonda o a fer pipí amb ell. Hem de pensar en la dignitat d’aquestes persones de mobilitat reduïda. Hem de posar-nos a la pell de l’altre. Ens interessa, també, la inserció laboral.
La Judit Oliver és una de les responsables del Programa per a la Integració dels Universitaris amb Necessitats Especials (PIUNE), una secció de l’Autònoma Solidària que promou la integració dels estudiants amb disminució a la Universitat Autònoma de Barcelona, tant a nivell social com acadèmic. El PIUNE lluita ara per aconseguir protocols i establir pautes que ajudin els diversos actors de la Universitat a enfrontar-se a cada cas de discapacitat.
Com va néixer el Programa per a la Integració dels Universitaris amb Necessitats Especials?
Va néixer sota la figura dels objectors de consciència a la dècada dels noranta. Estudiants que es negaven a fer el servei militar, optaven per fer el servei de prestació al PIUNE. Feien tasques de solidaritat i de mobilització física. La figura de l’objector va passar a ser la del voluntari.
Una de les vostres tasques principals és la de la supressió de les barreres arquitectòniques. Des de fa uns anys, la UAB disposa d’un pla per aconseguir-ho. Fins a quin punt les autoritats de la Universitat recolzen els projectes del PIUNE?
Dur actuacions des del PIUME sense col·laboració no té cap sentit. Estem creant vincles amb totes les àrees de la UAB. Pel tema de l’accessibilitat, col·laborem amb l’àrea d’arquitectura. Però no només fem aquesta tasca, i també participem amb les biblioteques, el SAF o la vil·la. Ens volem moure en tots els àmbits d’actuació. Estem donant importància a la part acadèmica, però no oblidem l’acompanyament ni la supressió de barreres. Ens hem presentat a un projecte de l’ONCE.
En què consisteix aquest projecte?
S’hi presenten moltes universitats. Fem un anàlisi de les necessitats del campus, presentem les barreres i proposem solucions com rampes, baranes o ascensors. Presentem un projecte i obtenim ajuda material d’una entitat externa. Els recursos són molt costosos. També hi ha un projecte referent a l’accessibilitat a la informació. S’encarrega dels ordinadors adaptats, de línies braille, etc.
Ha comentat que el PIUNE es vol moure en tots els àmbits d’actuació. Quines activitats realitza?
Estem en contacte amb la psicologia i la psicopedagogia. Intentem proporcionar una mediació per l’alumne. Amb el professorat vigilem que no hi hagi una discriminació ni positiva ni negativa; tant dolenta pot ser una com l’altra. Organitzem jornades de portes obertes, perquè tingueu una visió àmplia de les actuacions del PIUNE, que no només treballa el tema de barreres. Tenim molts altres projectes, però tot no ho podem fer. No volem donar únicament suport als discapacitats amb mobilitat reduïda. És més visible una persona amb crosses o cadira de rodes, però hi ha moltes discapacitats que són invisibles, com una malaltia mental, una esquizofrènia. Davant d’aquestes malalties, un professor pot sentir-se limitat, pot tenir dubtes.
Com reguleu la relació entre professorat i alumnes discapacitats?
En principi, cada estudiant és autònom. S’adreça, com qualsevol altre, a la tutoria, i li explica al professor que no pot seguir la classe, que quan fa exàmens té un problema de temps, etc. Quan això no és suficient és quan l’estudiant s’adreça al PIUNE i actuem nosaltres, com a mediadors. Hem de tenir en compte les dues parts. L’estudiant també s’ha d’implicar i estudiar, i no aprofitar-se dels ajuts que se li proporcionen.
Segons dades del DURSI (Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació) del novembre del 2005, hi ha 80 estudiants discapacitats a la UAB. Quantes d’aquestes persones acudeixen al PIUNE?
Trenta. No podem obligar a totes les persones a venir al PIUNE. Hi ha qui ja s’ho sap muntar amb les seves pròpies estratègies i no menciona la seva discapacitat a la matrícula. L’estudiant és lliure. Potser, el dia en què es trobi amb una barrera grossa, acudirà a nosaltres. Però també hem de tenir en compte que a la societat encara hi ha molta por, molt d’estigma i prejudici, tot i que anem avançant. L’esquizofrènia és un tema que impacta molt. Jo he estat treballant amb malalts mentals molts anys i és complicat, però aquesta gent amb la medicació adequada se’n pot sortir.
Treballeu amb voluntaris?
Treballem amb un petit grup de cinc a vuit persones que s’encarreguen de la sensibilització, però la idea del PIUNE és que ens professionalitzem. És molt important el voluntariat perquè és qui realment porta la tasca de detectar les necessitats, deixar apunts, encarregar-se de temes de mobilitat, etc. Però volem fer campanyes pels propis estudiants amb discapacitats per promoure l’autonomia personal. Està molt bé que hi hagi voluntaris, però quan un discapacitat hagi d’anar a buscar feina, a la societat no hi haurà cap voluntari. Tant de bo!. Si els protegim excessivament, no sé fins a quin punt els estem fent bé.
En què consisteix la campanya de sensibilització?
Hem fet un qüestionari per conèixer les necessitats i les demandes dels estudiants. També hem fet un programa de sensibilització on diem que no es poden guixar els llibres, perquè si ho fem llavors els estudiants cecs no podran escanejar els documents. També estem fent una campanya que volem que sigui bastant agressiva amb el tema dels aparcaments. S’ha de ser respectuós amb els espais reservats, i hi ha un grup de voluntaris que fotografiarà a qui no ho sigui. Possiblement, el curs vinent, el 3 de desembre (Dia Internacional dels Discapacitats), farem un acte, alguna cosa que sigui lúdica però a la vegada sensibilitzadora. Estem en contacte amb un grup de teatre i un de titelles. També tenim la possibilitat de fer un concert. També volem dur a terme xerrades a diverses facultats. Toquem el tema de crèdits de lliure elecció, però molt poca gent s’hi apunta. És un tema minoritari, desconegut. Hi ha altres temàtiques que interessen més, com el medi ambient o la globalització. Però quan es tracta d’ajudar un company cec del teu costat... Es diu que l’Autònoma és progressista, però es fa palès el passotisme.
Teniu relació amb altres universitats?
Sí. Col·laborem amb la Ramon Llull, la Blanquerna o la UB. Tenim relació amb altres punts d’Espanya, com les Illes Balears. A més, una vegada a l’any totes les universitats espanyoles es troben en el Real Patronato de la Discapacidad. Intercanvien experiències sobre com s’ho munten, com formen el professorat, com aconsegueixen voluntaris, etc. És un moment per compartir casos pràctics. Aquest any hem editat una guia que l’ha redactat la Cristina Laborda des de la titulació de psicopedagogia. La guia pretén ser una eina, una introducció per saber com atendre una persona discapacitada. Cada capítol es dedica a una discapacitat.
Quins són els vostres projectes de futur?
El PIUNE té el projecte d’aconseguir protocols per coordinar-nos i saber com hem d’actuar. Estem en procés de demanar la prova de la ISO, que és un certificat de qualitat. Certifica que els procediments que s’estan fent són correctes. Dóna pautes de com s’ha d’actuar davant de cada cas. Actualment tenim un reglament intern d’igualtat d’oportunitats que es va publicar el 1999, però és molt genèric. També tenim sobre la taula l’atenció a la vida diària d’una persona discapacitada. És a dir, la Llei de Dependència. Els voluntaris tenen una responsabilitat excessiva quan ajuden a algú amb cadira de rodes a anar al lavabo. A més, cal pensar fins a quin punt és desagradable pel discapacitat que cada dia vingui una persona diferent a canviar-li la sonda o a fer pipí amb ell. Hem de pensar en la dignitat d’aquestes persones de mobilitat reduïda. Hem de posar-nos a la pell de l’altre. Ens interessa, també, la inserció laboral.
posted by Sendra at
8:15 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home