500 visites!!!!

El blog ha aconseguit per fi les 500 visites!!!!
Per celebrar aquest gran esdeveniment, i per intentar arribar a les 1.000 (més de la meitat de les quals seran visites meves, però d'això no s'ha d'enterar ni l'OJD ni l'EGM, ni coses d'aquestes rares) estrenarem una secció nova!!!!
Encara que pugui significar una traició a les bases del fuguisme, aquesta secció consistirà en agafar un poema i que cadascú de les 500 persones que han visitat el blog (perdó, volia dir les deu que han visitat el blog, les altres 490 sóc jo en diferents versions) expliqui què li desperta, quina opinió en té; o fins i tot que el complemeti amb un altre poema o text.
Com que tinc la impressió que la secció fracassarà, ja aniré pensant altres coses, o potser ja donaré per mort el blog, que la veritat és que em comença a tocar els cu...piiiiiiiiiiiiiii. És broma.

Començarem per un poema de Miguel Hernández, principalement perquè és dels pocs en els quals he arrivat a entendre tres o quatre versos. El text s'inclou en el poema, en l'obra, en l'apartat o, en defifinitva, en "la cosa" titulada EL HERIDO (Para el muro de un hospital en sangre), i no estic segur, però té tota la pinta de haver estat escrit a la Guerra Civil. El va versionar el Serrat, i és un crit a la llibertat, a l'esperança (no he hagut de pensar massa per arribar a aquesta conclusió, ho sé). Allà vaaaaa!!!



Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.