Ara farà un any

Aquesta setmana farà un any que, encara que només sigui de vista, la gent de periodisme ens vam conèixer. Ara farà un any que, per primera vegada, els inconscients de la facultat ens van tancar a tots junts en una mateixa sala, en concret a la sala d’actes. D’aquells dies recordaré les primeres i nervioses converses, a vegades més protocol·làries que una altra cosa, els primers petons (no a la boca; no sé si amb encert o desencert, els primers petons els vam fer a les galtes, i els últims, cadascú sabrà, sobretot els qui es dediquessin a jugar a l’ampolla durant la festa de la vil·la).
També recordaré un acte que, amb la perspectiva que dóna el temps, crec que era premonitori, el monòleg d’un individu que no recordo massa qui era ni d’on venia. Tampoc recordo si el monòleg va ser especialment bo o gairebé tots rèiem perquè ho necessitàvem, perquè agraíem que després de tanta tensió i de tantes novetats se’ns donés una estona de disbauxa.
En tot cas, crec que els riures i, sobretot, les petites històries que els provoquen, han estat el que, per sobre d’altres coses, han marcat la tònica d’aquest primer any. Gairebé tots ens hem rigut de tots i amb tots. Potser, no n’estic segur, els primers riures massius van venir dels discursos de l’Oriol Junqueres, o potser de les aberracions que, ningú sap com (aquest blog és públic, i mai se sap quina professora d’estructura el pot llegir) apareixien escrites a la pissarra. Qui no recorda, per exemple, la bonica paraula “wep”, que va fer trontollar tot el lèxic informàtic del moment. Del segon semestre, els riures massius, i aquesta vegada més insuportables que mai, perquè s’havien de mantenir en secret si no volies rebre una bona esbroncada, van venir de la veu amplificada per micròfon del RS (no és Robert Sendra), altrament dit ‘Chayanne’.
Crec que aquest curs ha estat carregat de moments feliços, tot i notables excepcions. Personalment, crec que conèixer-vos m’ha permès consolidar el frikisme que bategava endormiscat dintre meu. No ho negueu, som tots uns putus frikis, perquè és clar, ningú ha anat per la UAB, la capital del coneixement i l’intel·lecte, amb una filmadora de proporcions considerables perseguint una pilota inflable profundament acolorida i ortera. I encara menys, ningú ha convocat, per poder fer un reportatge, una macrolectura al Parc de la Ciutadella mobilitzant, com qui no vol la cosa, mitjans com RAC1, Onda Cero o l’Avui.
En definitiva, grans moments, grans moments... els treballs en grup, que es bloquejaven amb una facilitat sorprenent (la Laura, l’Alba i jo ens vam passar tot un dia per escriure una simple pàgina i vam inventar un revolucionari mètode per poder plasmar les reflexions orals en el full d’un treball: gravar-te la veu mentre parles amb els teus companys!!)... els projectes de regals d’aniversari que fracassaven en detriment de qui complia els anys, que es quedava (i es queda, perdoneu, noies) a do vela... i la gespa, sempre eclipsada pel bar... el dilema per a entrevistar a un intocable (al Federico, què cullons!)... la bota fumata de la Laura... les escalades i els espionatges amb l’Alba per un lloc en obres quan teníem el caminet asfaltat al costat... la trepidant conversa nadalenca entre el B i l’E... la Dixi... les ungles, els escuradents i els pinitos de París (les ungles i els escuradents ja hi eren abans que nosaltres arribéssim, els pinitos els vam fer nosaltres, sobretot una noia que, segons m’informen, actualment pateix un creixement estomacal)... i París... Paguiiii... el cim d’un any 10. Bé, li posarem un 8 per les excepcions que abans comentàvem.
Alba, Laura, Raquel, Sabri, Patri, Letícia, Marta, Ona (com m’oblidi d’algú em moro, perdonau-me, he dormit cinc hores)... i a tots, encantat d’haver-vos conegut!!!!!!!!!!!!!
(PD: Aquest text havia de sonar emotiu. Tot i així, és una autèntica merda! Per dissimular-ho heu de fer servir la cadència adequada, heu de llegir despasssssiiiiiooooooooooo, us heu de fotre òsties a la cara, heu de fer “rrrrrrrrrrrrrrrrrrr”, “pppppppppppppp”, i sobretot, heu d’evitar anar “a la velosssidad del raaayo”).