A la tercera (reflexió), va la vençuda (o no!!)

Avui he anat amb l’Ona a la platja, a Barcelona. La bandera groga que hi havia ja indicava que la Mar no estava especialment calmada, però la idea de jugar una estona amb les onades era francament irresistible.

Un cop estàvem allà, enmig de l’espuma provocada per les onades, sobrevivint com bonament podíem a l’aigua que havíem d’empassar o esnifar cada vegada que una onada ens partia el cos, vam recordar una de les primeres lliçons que els pares, des de la seva posició sàvia, fan als seus fills quan els acompanyen a la platja. Segons aquesta lliçó, per evitar els perjudicis que les ones poden provocar, per intentar vèncer el mar en la seva lluita incansable per tombar-nos i ridiculitzar-nos davant la gent que ens mira atònita des de la tovallola (a no ser que hi hagi alguna noia fent topless, que llavors les mirades atònites solen anar cap a una altra direcció), el que hem de fer és endinsar-nos al mar, on les ones encara no trenquen i viatgen més suaument cap a la platja. Si, pensant que a prop de la terra, a prop d’allò que coneixem i sobre el qual ens sentim plenament segurs, creiem que superar els sotracs de les ones serà més fàcil, ens equivoquem. L’ona no dubta a estampar-nos contra la sorra, a fer-nos-la empassar i a fer-nos rodolar, amb el perill de quedar-nos, un cop haguem recuperat l’enteniment i l’equilibri, amb el banyador més baixat del desitjat. Les mirades atònites, per tant, es repartiran entre els desgraciats que lluiten contra les ones, els topless, i el culet que el banyador traïdor ha deixat al descobert.

Quina gran metàfora de la vida hi havia en aquella platja de Barcelona amb bandera groga!. Quan tenim un problema, segurament més gran que aquella ona, tot i l’alçada que anava adquirint, podem optar per ser conservadors, apropar-nos el més possible a terra i intentar mantenir l’equilibri. Si tenim sort a la vida, si som espavilats, és probable que aconseguim sortir prou del mar com per mantenir-nos en peu. Però la majoria de la gent caurà sense remei.

També podem optar, quan veiem que la ona es comença a alçar en la llunyania, per córrer cap a ella; com més l’encarem, més possibilitats tindrem de sortir-ne ben parats. Quan s’apropi a nosaltres, haurem de fer un salt sense por, amb totes les nostres forces, per intentar quedar per sobre de l’onada, per sobre del problema. Ningú ens garanteix, està clar, que els perjudicis siguin nuls, i és força probable que l’ona ens rebenti la cara i ens deixi mig sords durant una bona estona. Però no ens hem d’enganyar, una honorífica derrota a altra mar no és el mateix que una humiliació a un parell de metres de les tovalloles.