Conèixer un sense sostre

Entrevistar un sense sostre era, ja des del principi, tot un repte. Era una d’aquelles coses que mai se t’haurien passat pel cap. Tot i així, era, sense cap dubte, una experiència que, per força, havia de ser enriquidora, tan a nivell periodístic com, especialment, a nivell personal.

En el terreny periodístic, suposava sortir al carrer a buscar-te la vida en un medi estrany i, a priori, no gaire còmode. També suposava utilitzar per primera vegada recursos i estratègies per entrar a l’entrevistat, i per anar creant l’ambient propici per realitzar determinades preguntes. Al mateix temps, s’havia de facilitar una conversa fluïda que permetés a l’entrevistat expressar-se amb llibertat encaminant-la, sempre que fos possible, cap als punts que es volia tractar.

A nivell personal, la conversa amb un sense sostre m’ha permès comprovar la complexitat de l’ésser humà, i, en concret, d’aquests homes que, injustament, s’han acabat convertint, simplement, en part del paisatge urbà.
Normalment els sense sostre no eren persones massa pobres durant la seva joventut, i tenien un entorn força encantador. Potser per aquesta raó, els sense sostre, almenys el que nosaltres vam conèixer, tenen un ull i mig clavat en el seu passat. Aquesta situació, mostra, en primer lloc, l’enorme fragilitat de la vida i el poder de la sort (mala sort), i, en segon lloc, la necessitat, tantes vegades esmentada, de viure el moment, de regir-se cegament pel Carpe Diem i convertir-lo en un estil de vida.

Ja per acabar, només m’agradaria comentar la importància que té apropar-se a les persones, sense sostre o no, i escoltar-les, i deixar-les que se sentin protagonistes de la seva pròpia història. Ha estat molt agradable veure la gratitud que el Federico, el nostre entrevistat, ha acabat mostrant-nos en veure que, certament, el que ens havia d’explicar ens apassionava. Amb aquesta entrevista, he conegut una història interessantíssima, apassionant, que perfectament podria justificar la publicació d’una novel·la. Tenint en compte que l’entrevistat va sorgir gairebé a l’atzar, segons la llei del “pito pito” (i del descartament, tot s’ha de dir), el que se’m planteja és que els pobles i les ciutats, que tenen tantes i tantes persones passejant pels seus carrers, estan plens d’històries novel·lesques. És agradable pensar que encara hi ha coses per descobrir.