Bota fumata en versió psicodèlica (adjectiu Patrici)

Primeres imatges de la Bota Fumata

Sembla ser que un periodista de El Mundo ha pogut fotografiar per primera vegada el símbol del fuguisme, la Bota Fumata, que, segons sembla, presidia un dels actes inaugurals del fugisme el dia 23 de septembre, una mica abans de la mitja nit.
A més a més, es van gravar uns videos explicatius que en breu, quan els mitjans tècnics i cognitius ho permetin, estaran disponibles per tota la ciutadania.
El fugisme, per tant, va prenent força entre les capes marginals i juvenils de la societat. A més de la consolidació del símbol i de l'edició de videos, el fugisme apareixerà en una revista juvenil del pseudopoble St Kiki del Vallès. Per altra banda, s'ha fet un comunicat amb una nova frase fugista: "Quantes vides, dóna la volta".

Juan Marsé, famós per la polèmica de l'últim Premi Planeta, es va posar a plorar davant els micròfons durant una roda de premsa en conèixer la nova frase, i va afirmar que el fugisme és, fins i tot, pitjor que 'Pasiones Romanas'.
José María Aznar, per la seva banda, va assegurar que la societat espanyola es troba en una guerra oberta contra els fugistes. "O ells o nosaltres", va dir el bigotut feixista.
Finalment, i referint-se al gran símbol fugista, dirigents del moviment pseudoartístic van dir que en breu desplegaran una gran campanya de mercandatge i repartiran samarretes amb la Bota Fumata. Si les voleu aconseguir, sabreu on buscar, no us preocupeu. Aquest anunci ha sentat com una galleda d'aigua freda al grup musical El Canto del Loco, que considera la Bota Fumata "una còpia barata" de les "zapatilles" que apareixen a la portada del seu CD i a diverses samarretes que es venen durant els seus concerts.

Ara farà un any

Aquesta setmana farà un any que, encara que només sigui de vista, la gent de periodisme ens vam conèixer. Ara farà un any que, per primera vegada, els inconscients de la facultat ens van tancar a tots junts en una mateixa sala, en concret a la sala d’actes. D’aquells dies recordaré les primeres i nervioses converses, a vegades més protocol·làries que una altra cosa, els primers petons (no a la boca; no sé si amb encert o desencert, els primers petons els vam fer a les galtes, i els últims, cadascú sabrà, sobretot els qui es dediquessin a jugar a l’ampolla durant la festa de la vil·la).
També recordaré un acte que, amb la perspectiva que dóna el temps, crec que era premonitori, el monòleg d’un individu que no recordo massa qui era ni d’on venia. Tampoc recordo si el monòleg va ser especialment bo o gairebé tots rèiem perquè ho necessitàvem, perquè agraíem que després de tanta tensió i de tantes novetats se’ns donés una estona de disbauxa.
En tot cas, crec que els riures i, sobretot, les petites històries que els provoquen, han estat el que, per sobre d’altres coses, han marcat la tònica d’aquest primer any. Gairebé tots ens hem rigut de tots i amb tots. Potser, no n’estic segur, els primers riures massius van venir dels discursos de l’Oriol Junqueres, o potser de les aberracions que, ningú sap com (aquest blog és públic, i mai se sap quina professora d’estructura el pot llegir) apareixien escrites a la pissarra. Qui no recorda, per exemple, la bonica paraula “wep”, que va fer trontollar tot el lèxic informàtic del moment. Del segon semestre, els riures massius, i aquesta vegada més insuportables que mai, perquè s’havien de mantenir en secret si no volies rebre una bona esbroncada, van venir de la veu amplificada per micròfon del RS (no és Robert Sendra), altrament dit ‘Chayanne’.
Crec que aquest curs ha estat carregat de moments feliços, tot i notables excepcions. Personalment, crec que conèixer-vos m’ha permès consolidar el frikisme que bategava endormiscat dintre meu. No ho negueu, som tots uns putus frikis, perquè és clar, ningú ha anat per la UAB, la capital del coneixement i l’intel·lecte, amb una filmadora de proporcions considerables perseguint una pilota inflable profundament acolorida i ortera. I encara menys, ningú ha convocat, per poder fer un reportatge, una macrolectura al Parc de la Ciutadella mobilitzant, com qui no vol la cosa, mitjans com RAC1, Onda Cero o l’Avui.
En definitiva, grans moments, grans moments... els treballs en grup, que es bloquejaven amb una facilitat sorprenent (la Laura, l’Alba i jo ens vam passar tot un dia per escriure una simple pàgina i vam inventar un revolucionari mètode per poder plasmar les reflexions orals en el full d’un treball: gravar-te la veu mentre parles amb els teus companys!!)... els projectes de regals d’aniversari que fracassaven en detriment de qui complia els anys, que es quedava (i es queda, perdoneu, noies) a do vela... i la gespa, sempre eclipsada pel bar... el dilema per a entrevistar a un intocable (al Federico, què cullons!)... la bota fumata de la Laura... les escalades i els espionatges amb l’Alba per un lloc en obres quan teníem el caminet asfaltat al costat... la trepidant conversa nadalenca entre el B i l’E... la Dixi... les ungles, els escuradents i els pinitos de París (les ungles i els escuradents ja hi eren abans que nosaltres arribéssim, els pinitos els vam fer nosaltres, sobretot una noia que, segons m’informen, actualment pateix un creixement estomacal)... i París... Paguiiii... el cim d’un any 10. Bé, li posarem un 8 per les excepcions que abans comentàvem.
Alba, Laura, Raquel, Sabri, Patri, Letícia, Marta, Ona (com m’oblidi d’algú em moro, perdonau-me, he dormit cinc hores)... i a tots, encantat d’haver-vos conegut!!!!!!!!!!!!!
(PD: Aquest text havia de sonar emotiu. Tot i així, és una autèntica merda! Per dissimular-ho heu de fer servir la cadència adequada, heu de llegir despasssssiiiiiooooooooooo, us heu de fotre òsties a la cara, heu de fer “rrrrrrrrrrrrrrrrrrr”, “pppppppppppppp”, i sobretot, heu d’evitar anar “a la velosssidad del raaayo”).

500 visites!!!!

El blog ha aconseguit per fi les 500 visites!!!!
Per celebrar aquest gran esdeveniment, i per intentar arribar a les 1.000 (més de la meitat de les quals seran visites meves, però d'això no s'ha d'enterar ni l'OJD ni l'EGM, ni coses d'aquestes rares) estrenarem una secció nova!!!!
Encara que pugui significar una traició a les bases del fuguisme, aquesta secció consistirà en agafar un poema i que cadascú de les 500 persones que han visitat el blog (perdó, volia dir les deu que han visitat el blog, les altres 490 sóc jo en diferents versions) expliqui què li desperta, quina opinió en té; o fins i tot que el complemeti amb un altre poema o text.
Com que tinc la impressió que la secció fracassarà, ja aniré pensant altres coses, o potser ja donaré per mort el blog, que la veritat és que em comença a tocar els cu...piiiiiiiiiiiiiii. És broma.

Començarem per un poema de Miguel Hernández, principalement perquè és dels pocs en els quals he arrivat a entendre tres o quatre versos. El text s'inclou en el poema, en l'obra, en l'apartat o, en defifinitva, en "la cosa" titulada EL HERIDO (Para el muro de un hospital en sangre), i no estic segur, però té tota la pinta de haver estat escrit a la Guerra Civil. El va versionar el Serrat, i és un crit a la llibertat, a l'esperança (no he hagut de pensar massa per arribar a aquesta conclusió, ho sé). Allà vaaaaa!!!



Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.