Relat curtet del nadal 2004-2005 que, per una greu crisi d'inspiració, és una de les últimes coses que he escrit

Aquesta és una "oda" al Nadal, a la felicitat... El poso perquè això del blog és un vici, i ja no sé què més fer per millorar-lo. Si algú té idees, que m'ajudi, si us plau!!

Ja em direu què us sembla la història. Si no us agrada, penseu que ja té casi dos anys, no m'ho tingueu en compte, segur que ara ho faria millor. I si ja us agrada això, imagineu-vos com sóc de bo ara, modèstia apart.

No, és broma. Si algú se'l llegeix i em vol posar algun comentari, moltes gràcies. I si no, no us preocupeu, entenc que faci una mica de mandra. Ara que parlem de mandra, no em tingueu en compte les faltes d'ortografia, perquè em fa mandra tornar-me'l a llegir i no l'he revisat des de fa dos anys. Vagi bé!!

El Nadal és bonic, i és per gaudir de la família

Com cada any, tota la família es va trobar a casa de la Teresa per celebrar el dia de Nadal i demostrar una vegada més la unitat i l’amor que hi havia entre tots els parents.

Quan els convidats van haver arribat, la taula ja estava perfectament parada i els entremesos servits d’una forma apurada i perfeccionista que no s’oblidava del més mínim detall. A més a més, curiosament el menjador relluïa per la seva netedat com ja ho havia fet per l’aniversari de la Laia i del Sergi i com ho faria el dia de Cap d’Any i de Reis, moments en el qual el saló restava obert al públic i havia de donar una bona imatge. Tot i així, per aconseguir que els mobles del saló recuperessin el color original i que els llibres s’exiliessin de la taula i s’instal·lessin a les prestatgeries de les quals mai haurien d’haver sortit, la Teresa i el seu marit, el Xavi, van haver de treballar moltíssim maleint, per primera vegada en aquell any, les boniques festes de Nadal per gaudir feliçment de la família.

Els primers convidats en arribar van ser l’Elena i el Ramon, que formaven un matrimoni molt curiós de moral conservadora, intransigent i a la vegada força arrogant, i que en descobrir que ja no existia amor entre ells i que els temes de conversa s’esgotaven en qüestió de minuts, es dedicaven a criticar tot el sant el dia tot allò que no consideraven políticament correcte.
A continuació van arribar la Magda i el Pere junt als seus dos fills, la Sara i el Roger, que, com també els passava a la Laia i el Sergi, veien el Nadal com un negoci amb el qual es podien aconseguir fàcilment tot tipus de nines i videojocs a canvi d’una petita inversió, la de passar una bona temporada amb la família fent-se els simpàtics i somrient cada dos per tres.
Per últim, va arribar la Lluïsa, divorciada des de feia uns quants mesos, acompanyada del seu fill de 8 anys i dels seus pares, que a causa de l’elevada edat que tenien, havien perdut la voluntat i es deixaven portar on fos.

Tots eren conscients que aquell dia es faria llarg i seria molt difícil de suportar amb enteresa, però calia esforçar-se per conservar la bellesa del Nadal i estar en concordança amb els anuncis bledes i ridículs que des de feia un mes s’havien començat a emetre per la televisió.

Durant els primers minuts d’aquell preciós dinar de Nadal, la situació no es va complicar gaire, i la discussió amistosa que va néixer sobre si la decoració de la casa era adequada o no, va mantenir entretinguts a tots els presents mentre els entremesos anaven desapareixent de la taula.
Abans que arribés el primer plat, però, el silenci es va escampar i tots i cadascun dels presents van començar a pensar en qualsevol recurs per tal que no perllongués aquell incòmode buit. Va ser la Lluïsa qui va aconseguir trencar el gel amb un tema ben tòpic del dinar de Nadal:
- Nanos, què us ha portat el Pare Noel?.
- A mi m’ha portat un scalestric, una bufanda i una peli de disney. –va contestar ràpidament el Sergi.
- I per què no li ensenyes a la tieta?. –va dir la Teresa per guanyar temps i no haver d’iniciar una altra conversa.
Així doncs, el nano va haver d’anar a buscar a la seva habitació els regals de Nadal maleint la seva mare, que no el deixava dinar tranquil com a la resta de persones i l’obligava a mostrar totes les seves pertinences.

No obstant, la conversa no va durar gaire més, i durant el primer i el segon plat gairebé tothom va restar en silenci excepte alguna persona que de tant en tant anava dient: “tot està boníssim, eh?”, però llavors, mecànicament, se sentia l’horrible veu de l’Elena que afirmava: “jo trobo que li falta força sal Teresa, crec que t’hauré de passar la meva recepta, a veure si així l’any que ve ens sorprens”. I aleshores la Teresa subjectava amb força el seu ganivet per intentar controlar la ràbia envers la seva cunyada i va dir-se a sí mateixa: “el Nadal és bonic, i és per gaudir de la família”.

El problema va arribar en el moment més crític del dinar: el moment del cava i dels torrons. Una vegada més, els adults van utilitzar els nens demanant-los que cantessin una cançó i que la musiquessin amb la pandereta i el piano. A continuació, els van demanar que fessin una demostració de totes les seves habilitats, típic en les reunions familiars. Mentre somreien forçosament amb una cara de fàstic evident, els cinc nens anaven pensant a la vegada per tal de reprimir la seva ràbia: “el Nadal és bonic, i és per gaudir de la família”.

En arribar el torn del Roger, que es va veure obligat a realitzar tants tocs de pilota amb el peu esquerra com li fos possible, la Lluïsa no es va poder estar d’explicar la carrera estel·lar del seu fill:
- Això que veieu no es fa així com així, eh?. El pobre ha d’entrenar quatre hores a la setmana, i els estudis comencen a anar-li malament, però mira, tot sigui per complir un somni.
- Encara el veurem d’aquí uns anys jugant al Barça. –Va comentar amablement el Xavi.
- Francament Lluïsa, no crec que el teu fill, tan jove com és, ja pugui tenir un somni. –Va sentenciar l’Elena mentre el seu marit assentia amb el cap. –Si vols que arribi lluny, mentre sigui un nen hauràs de ser tu la que esculli correctament les seves prioritats.
- El més important és la felicitat del nen. –Va opinar la Teresa sense resignar-se a que l’Elena s’imposés en la conversa.

Quan els adults van dirigir-se de nou als nens, es van adonar que aquests ja havien aconseguit fugir i havien començat a jugar amb les seves noves joguines. Per altra banda, en sentir la paraula Barça, tots els homes s’havien ajuntat en un racó de la taula i havien iniciat feliçment una conversa acalorada sobre futbol que duraria tot el dia. Per tots ells, seria un bon dia Nadal.
Les dones, però, es trobaven soles i indefenses, i en mirar el rellotge gairebé al mateix temps, es van assabentar que com a mínim havien de continuar assegudes allà tres hores més. Els dos avis, que dormien abraçats al sofà, van centrar la conversa dels següents minuts:
- Sembla que els teus pares encara estan molt bé, oi? –Va preguntar la Magda a la Lluïsa fent un compliment sense gaire sentit tenint en compte que els dos avis s’adormien cada tres minuts.
- No et creguis, s’adormen massa sovint; em fan molta pena, perquè veig com ells són molt conscients que es van apagant, però tot i així sembla que ja estan resignats.
- Bueno, però per l’edat que tenen estan en forma. Crec recordar que l’any passat van aguantar fins a l’hora de les campanades per Nit Vella. –Va insistir la Lluïsa.
- Jo no suportaria anar-me adormint cada dos per tres. –Va escopir l’Elena sense poder estar-se mentre la Teresa pensava com canviar quan abans de tema.
- Ara que parleu del Cap d’Any, hem de pensar com organitzar-nos aquesta vegada, que l’any passat, entre una cosa i una altra, gairebé ens quedem sense raïm. –Va comentar.
- Sí, si et sembla ja me n’encarregaré jo del raïm, conec un lloc on el venen a un preu molt raonable. –Es va oferir la Lluïsa.
- Per cert, ja heu pensat els propòsits per l’any que ve?. Jo gairebé sempre els compleixo; són la manera més adient d’estar activa durant tot l’any, de lluitar per alguna cosa i no perdre les ganes de viure i de millorar. –Va dir l’Elena creient que pronunciava alguna mena de norma vital de caràcter diví. –Tu Teresa, suposo que esperes anar al gimnàs l’any que ve, no?, a veure si així l’any que ve anem a lligar a la platja, que ara per ara m’espantaries tota la clientela.
- Sí, sí, però és clar, com que jo treballo tot el dia, perquè tu encara no has trobat feina, oi? (porca! Tu t’has vist les cartutxeres que tens?! Que vagis a un gimnàs no vol dir que estiguis en forma! Has de deixar de menjar!) –Va dir la Teresa mentre es convencia a sí mateixa que el Nadal era bonic i era per gaudir de la família.
- No, però no em cal; al Ramon li han augmentat moltíssim el sou. Jo em quedo a casa i amb l’ajuda de l’assistenta mantenim ben neta la casa amb PISCINA. Després si vols et dono el telèfon d’una dona de fer feines que conec; perquè ja m’he fixat que, tret del saló, la teva casa no està gaire endreçada, eh?.

La Teresa estava a punt de rebentar: “El Nadal és per gaudir de la família, el Nadal és per gaudir de la família, el Nadal és per gaudir de la família... a la merda el Nadal!”:
- I ara cobra molt?, no sabia que això d’estafar els pobres donés tants diners.
- Ai noia, què envejosa!; ets una amargada.

D’aquesta manera, la Teresa i l’Elena van estar llençant-se brutals indirectes durant una bona estona mentre la Magda i la Laia es pixaven de riure i es tranquil·litzaven en saber que, a l’endemà, el dia de sant Esteve, quan elles dues es trobessin, sí que tindrien un bon tema de conversa criticant el fort temperament de les dues parentes.

Així, l’estona va anar passant i la família va anar marxant cap a casa. Fent recapitulació d’aquell entranyable dia de Nadal, el Xavi li va preguntar a la Teresa:
- Veritat que ja et portes millor amb l’Elena?.
- Què, que em porto millor amb aquella mala puta!?.
- Escolta, una mica de respecte si us plau, que és la meva germana. I a més, estigues tranquil·la, que no la veurem en molt de temps.
- De veritat?. Ai, com t’estimo. Com pot ser això.
- Doncs mira, que no suporto el Ramon, que el tio s’ha tornat del Madrid!!!

ENTREVISTA a Judit Oliver, responsable del PIUNE

“Encara hi ha molta por, molt d’estigma i prejudici, tot i que anem avançant”

La Judit Oliver és una de les responsables del Programa per a la Integració dels Universitaris amb Necessitats Especials (PIUNE), una secció de l’Autònoma Solidària que promou la integració dels estudiants amb disminució a la Universitat Autònoma de Barcelona, tant a nivell social com acadèmic. El PIUNE lluita ara per aconseguir protocols i establir pautes que ajudin els diversos actors de la Universitat a enfrontar-se a cada cas de discapacitat.

Com va néixer el Programa per a la Integració dels Universitaris amb Necessitats Especials?
Va néixer sota la figura dels objectors de consciència a la dècada dels noranta. Estudiants que es negaven a fer el servei militar, optaven per fer el servei de prestació al PIUNE. Feien tasques de solidaritat i de mobilització física. La figura de l’objector va passar a ser la del voluntari.

Una de les vostres tasques principals és la de la supressió de les barreres arquitectòniques. Des de fa uns anys, la UAB disposa d’un pla per aconseguir-ho. Fins a quin punt les autoritats de la Universitat recolzen els projectes del PIUNE?
Dur actuacions des del PIUME sense col·laboració no té cap sentit. Estem creant vincles amb totes les àrees de la UAB. Pel tema de l’accessibilitat, col·laborem amb l’àrea d’arquitectura. Però no només fem aquesta tasca, i també participem amb les biblioteques, el SAF o la vil·la. Ens volem moure en tots els àmbits d’actuació. Estem donant importància a la part acadèmica, però no oblidem l’acompanyament ni la supressió de barreres. Ens hem presentat a un projecte de l’ONCE.

En què consisteix aquest projecte?
S’hi presenten moltes universitats. Fem un anàlisi de les necessitats del campus, presentem les barreres i proposem solucions com rampes, baranes o ascensors. Presentem un projecte i obtenim ajuda material d’una entitat externa. Els recursos són molt costosos. També hi ha un projecte referent a l’accessibilitat a la informació. S’encarrega dels ordinadors adaptats, de línies braille, etc.

Ha comentat que el PIUNE es vol moure en tots els àmbits d’actuació. Quines activitats realitza?
Estem en contacte amb la psicologia i la psicopedagogia. Intentem proporcionar una mediació per l’alumne. Amb el professorat vigilem que no hi hagi una discriminació ni positiva ni negativa; tant dolenta pot ser una com l’altra. Organitzem jornades de portes obertes, perquè tingueu una visió àmplia de les actuacions del PIUNE, que no només treballa el tema de barreres. Tenim molts altres projectes, però tot no ho podem fer. No volem donar únicament suport als discapacitats amb mobilitat reduïda. És més visible una persona amb crosses o cadira de rodes, però hi ha moltes discapacitats que són invisibles, com una malaltia mental, una esquizofrènia. Davant d’aquestes malalties, un professor pot sentir-se limitat, pot tenir dubtes.

Com reguleu la relació entre professorat i alumnes discapacitats?
En principi, cada estudiant és autònom. S’adreça, com qualsevol altre, a la tutoria, i li explica al professor que no pot seguir la classe, que quan fa exàmens té un problema de temps, etc. Quan això no és suficient és quan l’estudiant s’adreça al PIUNE i actuem nosaltres, com a mediadors. Hem de tenir en compte les dues parts. L’estudiant també s’ha d’implicar i estudiar, i no aprofitar-se dels ajuts que se li proporcionen.

Segons dades del DURSI (Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació) del novembre del 2005, hi ha 80 estudiants discapacitats a la UAB. Quantes d’aquestes persones acudeixen al PIUNE?
Trenta. No podem obligar a totes les persones a venir al PIUNE. Hi ha qui ja s’ho sap muntar amb les seves pròpies estratègies i no menciona la seva discapacitat a la matrícula. L’estudiant és lliure. Potser, el dia en què es trobi amb una barrera grossa, acudirà a nosaltres. Però també hem de tenir en compte que a la societat encara hi ha molta por, molt d’estigma i prejudici, tot i que anem avançant. L’esquizofrènia és un tema que impacta molt. Jo he estat treballant amb malalts mentals molts anys i és complicat, però aquesta gent amb la medicació adequada se’n pot sortir.

Treballeu amb voluntaris?
Treballem amb un petit grup de cinc a vuit persones que s’encarreguen de la sensibilització, però la idea del PIUNE és que ens professionalitzem. És molt important el voluntariat perquè és qui realment porta la tasca de detectar les necessitats, deixar apunts, encarregar-se de temes de mobilitat, etc. Però volem fer campanyes pels propis estudiants amb discapacitats per promoure l’autonomia personal. Està molt bé que hi hagi voluntaris, però quan un discapacitat hagi d’anar a buscar feina, a la societat no hi haurà cap voluntari. Tant de bo!. Si els protegim excessivament, no sé fins a quin punt els estem fent bé.

En què consisteix la campanya de sensibilització?
Hem fet un qüestionari per conèixer les necessitats i les demandes dels estudiants. També hem fet un programa de sensibilització on diem que no es poden guixar els llibres, perquè si ho fem llavors els estudiants cecs no podran escanejar els documents. També estem fent una campanya que volem que sigui bastant agressiva amb el tema dels aparcaments. S’ha de ser respectuós amb els espais reservats, i hi ha un grup de voluntaris que fotografiarà a qui no ho sigui. Possiblement, el curs vinent, el 3 de desembre (Dia Internacional dels Discapacitats), farem un acte, alguna cosa que sigui lúdica però a la vegada sensibilitzadora. Estem en contacte amb un grup de teatre i un de titelles. També tenim la possibilitat de fer un concert. També volem dur a terme xerrades a diverses facultats. Toquem el tema de crèdits de lliure elecció, però molt poca gent s’hi apunta. És un tema minoritari, desconegut. Hi ha altres temàtiques que interessen més, com el medi ambient o la globalització. Però quan es tracta d’ajudar un company cec del teu costat... Es diu que l’Autònoma és progressista, però es fa palès el passotisme.

Teniu relació amb altres universitats?

Sí. Col·laborem amb la Ramon Llull, la Blanquerna o la UB. Tenim relació amb altres punts d’Espanya, com les Illes Balears. A més, una vegada a l’any totes les universitats espanyoles es troben en el Real Patronato de la Discapacidad. Intercanvien experiències sobre com s’ho munten, com formen el professorat, com aconsegueixen voluntaris, etc. És un moment per compartir casos pràctics. Aquest any hem editat una guia que l’ha redactat la Cristina Laborda des de la titulació de psicopedagogia. La guia pretén ser una eina, una introducció per saber com atendre una persona discapacitada. Cada capítol es dedica a una discapacitat.

Quins són els vostres projectes de futur?
El PIUNE té el projecte d’aconseguir protocols per coordinar-nos i saber com hem d’actuar. Estem en procés de demanar la prova de la ISO, que és un certificat de qualitat. Certifica que els procediments que s’estan fent són correctes. Dóna pautes de com s’ha d’actuar davant de cada cas. Actualment tenim un reglament intern d’igualtat d’oportunitats que es va publicar el 1999, però és molt genèric. També tenim sobre la taula l’atenció a la vida diària d’una persona discapacitada. És a dir, la Llei de Dependència. Els voluntaris tenen una responsabilitat excessiva quan ajuden a algú amb cadira de rodes a anar al lavabo. A més, cal pensar fins a quin punt és desagradable pel discapacitat que cada dia vingui una persona diferent a canviar-li la sonda o a fer pipí amb ell. Hem de pensar en la dignitat d’aquestes persones de mobilitat reduïda. Hem de posar-nos a la pell de l’altre. Ens interessa, també, la inserció laboral.

La Guerra de l’Aigua es trasllada a Mart

George Hilton, l’administrador de la NASA, va reconèixer ahir davant l’ONU la “possibilitat que s’hagi trobat aigua a Mart”, després de les acusacions llençades per la Unió Europea. Abdel al-Mansur, el president de Sudan, va acusar els Estats Units d’amagar aquesta informació per interessos econòmics i d’empentar definitivament el seu país “cap a una guerra entre germans”

El conflicte per l’aigua del Nil que afecta Sudan, Egipte i Etiòpia ha arribat a l’ONU. Davant la pressió de la Unió Europea i l’opinió pública internacional, la NASA es va veure obligada ahir a reconèixer la trobada d’aigua a Mart, com ja apuntava el Washington Post des de feia unes setmanes. Tea Bennin, el president de l’ONU, va cridar els Estats Units a fer “un exercici de responsabilitat” i a explotar aquest descobriment “en pro de la humanitat i la pau”.

L’anunci de la troballa ha coincidit amb l’avís per part d’Egipte i Etiòpia que formaran un front comú contra Sudan en cas que aquest traslladi les seves tropes a Wadi Halfa, ciutat sudanesa propera a Egipte.

Abdel al-Mansur ha qualificat els països limítrofs amb Sudan d’egoistes i ha acusat els Estats Units d’ignorar les desgràcies alienes quan aquestes no succeeixen en el seu eix habitual d’interessos i d’actuacions. Al-Mansur ha afegit que no pensa permetre que morin més persones per la sequera que pateix el seu país, i s’ha mostrat decidit a “mobilitzar tantes tropes com calgui” per ocupar Egipte i Etiòpia i fer-se amb el control del Nil. “Cal una redistribució dels recursos, i jo estic disposat a oferir-la al meu poble siguin quines siguin les conseqüències”, ha declarat el president del Sudan.

Segons les autoritats sudaneses, ja han mort com a conseqüència de la sequera unes vuitanta mil persones. L’Organització Mundial de la Salut (OMS), però, ha alertat de “la catàstrofe humanitària de conseqüències imprevisibles” que s’està coent a Sudan.