Espanyols "borratxos" vs Francesos "compromesos"??

En els darrers dies, els joves han centrat l’atenció mediàtica. Divendres 17 de març es reunien a Barcelona unes mil persones per celebrar amb un macrobotellón l’arribada de la primavera. Per la seva banda, més d’un milió i mig de francesos culminaven dissabte 18 l’onada de protestes en contra de la reforma laboral impulsada per Villepin.
Els judicis generacionals no han trigat a arribar, i determinats mitjans ja s’han fet ressò dels mals que acumula la joventut espanyola d’avui dia. És un recurs fàcil i perillosament simplista titllar els joves catalans de despreocupats i de violents, comparant-los amb els francesos que, ningú ho pot negar, han demostrat durant les últimes setmanes una enorme responsabilitat en la defensa dels seus interessos.
Arribats a aquest punt, caldria tenir en compte algun matís important. En primer lloc, els joves del nostre país han demostrat en múltiples ocasions que tenen principis, i que són capaços de defensar-los quan i com sigui necessari. Ens hem oblidat massa ràpid de les manifestacions contra la Guerra de l’Iraq. No són incompatibles el compromís i la preocupació pels aspectes públics amb la diversió, la festa i, per què no, l’alcohol. Tant francesos com espanyols s’emborratxen i es manifesten, tot i que segurament tots preferirien beure en comptes d’haver de lluitar pels seus drets. En segon lloc, no és just que generalitzem i que la minoria que provoca aldarulls tant a les manifestacions com a les concentracions regides per l’alcohol es converteixin en l’únic aspecte visible.
Potser ha arribat el moment de començar a valorar les persones pel que són i no pel grup al qual pertanyen.

Càmera de vigilància d’un petit supermercat familiar

La dona d’edat avançada que es troba al taulell atén la primera clienta del dia, una noia alta i morena que duu el seu fill agafat de la mà. La dependenta guarda en una bossa un pot de tomàquet i dos cartrons de llet; i en una altra una capsa de tampons, un sobre de macarrons i unes quantes llaunes de cervesa. La clienta treu de la seva bossa de mà un moneder i agafa un bitllet de vint euros per pagar a la botiguera, la qual li torna una moneda de cinquanta cèntims. La noia agafa les dues bosses, una amb cada mà, es despedeix, i surt de la botiga per la porta principal. Seguidament, per l’entrada al magatzem, coberta amb una cortineta, apareix un home gran carregat amb tres capses de llaunes d’olives farcides. Deixa les capses al terra, al costat de l’entrada principal, i fa un petó a la boca a la botiguera. A continuació, la dona deixa l’home al càrrec de la botiga, recull la seva jaqueta del penjarobes i marxa amb pressa del supermercat. El botiguer recull una de les capses del terra, l’obre amb un cúter i va col·locant les llaunes en un prestatge, al costat de les bosses de patates. Quan torna al taulell, entra de nou a la botiga la noia amb el seu fill, deixa les bosses al terra i besa apassionadament el botiguer. A continuació, l’home treu d’un calaix un cotxe de bombers de joguina i li regala al nen. Entusiasmat, el nen comença a fer rodar el camió per tot el terra de la botiga mentre, agafats de la mà, el botiguer i la clienta entren al magatzem.

Visitants i veïns conviuen cada dia al voltant de la Sagrada Família en un ambient marcat pel turisme

La Sagrada Família marca profundament l’espai que l’envolta. Coneguda entre veïns i visitants per les seves obres, el temple expiatori ideat per Gaudí atrau establiments, negocis, una àmplia oferta de serveis i persones molt diferents. La diversitat converteix la zona en un cúmul de contrastos.

El Gabriel, com cada dissabte, disposa la seva parada davant la façana de la Passió de la Sagrada Família. Des de fa més de deu anys, el Gabriel aprofita la gran afluència de públic que genera l’obra de Gaudí per vendre les seves làmines. Les pintures sovint retraten paisatges de la marca “Barcelona”, entre els quals destaca, com no podia ser d’una altra manera, la inconfusible silueta del temple expiatori.

El Gabriel es troba entre les dues facetes de la Sagrada Família. Per una banda, el temple constitueix el gran símbol de Barcelona, un reclam turístic a nivell mundial. Per altra banda, l’edifici està situat en el dia a dia dels ciutadans de la capital catalana, que sovint se’l creuen sense gairebé prestar-li atenció.

Per tant, un dissabte a les onze del matí, coincideixen als voltants de la Sagrada Família dues realitats molt diferents. Centenars de turistes arriben massivament en autocar mentre preparen entusiasmats les màquines de fotografiar. Al mateix temps, una dona passeja el gos i es preocupa més de si ha de recollir els seus excrements que no pas de la genialitat de Gaudí que té més que gravada a la retina.

Dia a dia en el paradís

Tot i això, no es pot negar que l’existència d’un monument d’aquestes característiques en aquest espai de l’Eixample de Barcelona ha marcat profundament la zona. L’Ona viu al carrer Provença, i des del balcó del seu pis veu cada dia el temple de Gaudí. L’Ona assegura que el fet que la zona sigui turística repercuteix positivament en els serveis així com en els transports: “hi ha dues línies de metro, autobusos i bastants taxis”. A més a més, “hi ha molt ambient, sobretot cap a les dotze o la una del mig dia, tot i que a la nit també hi ha moviment perquè a l’Avinguda Gaudí hi ha força bars”. No obstant això, la gran importància turística de la zona es reflecteix negativament en els preus, segons destaca l’Ona.

El Gabriel ha convertit l’èxit i la força de la Sagrada Família en el seu dia a dia. El mateix ha fet un guitarrista que entre cançó i cançó accedeix a fotografiar-se amb algun visitant sorprès, o un mim cobert de pintura gris que interpreta una estàtua de Colon i espera que algú li tiri alguna moneda per realitzar un moviment. Igualment, davant la façana de la Passió i del Naixement, hi ha parades que venen postals, collars, gorres, ventalls, plats decoratius, polseres, clauers, castanyoles, etc. En aquests productes, destaquen especialment cinc motius: Barcelona (com demostra l’eslògan “I love Barcelona” d’una samarreta), Gaudí, Espanya, les sevillanes i el Barça.

Visites al temple

Quan el rellotge marca les 11.15, una parella de nacionalitat anglesa s’interessa per una de les làmines del Gabriel. “La nacionalitat majoritària dels visitants de la Sagrada Família varia segons l’època. Abans de l’11-S predominaven els americans, però, des d’aleshores, hi ha molts anglesos; i també italians, àrabs i indis”, afirma el Gabriel. Els compradors anglesos es mostren dubitatius quan el Gabriel els mostra que el preu de la pintura que els agrada ascendeix als 90€. La parella decideix oblidar-se del tema quan el seu fill, ros i amb unes enormes ulleres de sol, torna de les parades i mostra la seva disposició per emprendre la visita de la Sagrada Família.

Per comprar els tiquets, la família s’afegeix a la cua d’unes trenta persones que s’ha format a la façana del Naixement, al costat de la botiga dedicada a la Sagrada Família. Allà, una dona de procedència sud-americana reparteix entre els visitants uns tríptics que anuncien sessions de flamenc. Es tracta, potser, d’un intent més d’explotar econòmicament els tòpics que es fan des de l’exterior, tot i que aquests siguin generalitzadors i fins i tot falsos.

L’entrada adulta costa vuit euros. La parella anglesa i el seu fill passen per davant de l’Estàtua a Sant Josep Manyanet, inspirador de la Sagrada Família, i entren al museu del temple, de condicions laberíntiques. Destaquen les complexes maquetes de Gaudí, els plànols i dibuixos, les fotografies que mostren l’evolució de la construcció del temple, i, perquè no dir-ho, els flashos. És difícil aventurar si estaven prohibides o no les fotografies dintre del museu. En tot cas, no ho sembla. Sempre són perillosos els tòpics, però els qui realitzen les fotografies més inversemblants, d’interès més relatiu, són un reduït grup de japonesos que semblen voler guardar tot el museu dins les seves màquines fotogràfiques.

Un cop els turistes han vist el museu, s’endinsen en l’autèntica poesia de pedra de Gaudí. No és fàcil avançar. Els grups de visitants que venen amb guies s’aturen davant l’escalinata de la façana de la Passió per gaudir de les primeres explicacions. Els turistes, més que mirar el que tenen davant amb els seus propis ulls, decideixen admirar-ho des dels visors de les seves màquines. No són estranyes, per tant, les posicions estrambòtiques per aconseguir que l’objectiu agafi els més de 100 metres d’alçada del temple. Segurament, els guies, en els seus idiomes, deuen parlar de l’ornamentació naturalista i simbòlica de l’edifici, de les característiques torres algunes de les quals simbolitzarien els apòstols, de les eternes obres, etc.

L’interior de l’església sembla un autèntic bosc de pedra. Sembla un homenatge de l’home a la natura, a la bellesa. Almenys ho semblaria si no fos pels evidents indicis que hi ha obres, per la gentada que comprova com l’estiu es passeja per un dissabte de març, i pels atemptats contra l’obra d’art de Gaudí que hi ha dins l’edifici en forma de màquina expenedora de begudes. La família anglesa no es veu amb cor de pujar a peu a la part superior de les torres i se suma a la cua de l’ascensor. Dos euros més. Només cal estar-se uns minuts a la Sagrada Família per comprovar que no deixa de ser un negoci.

Entre les ventades d’idiomes diversos, amb predomini de l’italià, apareix l’oasi català: una guia parla en català dels elements arquitectònics de l’edifici. Com no podia ser d’una altra manera, acaba fent referència a les interminables obres. No s’atreveix a assegurar cap data en concret. El mateix li passa al Gabriel. Per la seva banda, l’Ona ha sentit que les obres encara poden trigar deu anys més, i que encara falta construir una gran torre central.

Obres, euros, turistes, flashos, parades, busos turístics, dones passejant el gos... Tot forma part d’un mosaic de contrastos, d’un microclima propi dels grans punts turístics. Persones com el Gabriel es converteixen en testimonis d’aquest món complex.

Un escriptor en potència

El Robert és un noi de 18 anys que estudia primer de periodisme a la UAB. Nascut a Barcelona, viu a la petita població de Sant Quirze des dels 8 anys. És en aquesta localitat on va estudiar el batxillerat humanístic. I és que el Robert és un home de lletres, tot i que mostra inquietud per tot allò que resulti interessant.

Al Robert sempre li han motivat els temes històrics. Tant és així que va dedicar el seu treball de recerca a la repressió franquista i la recuperació de la memòria històrica. Amb el temps, voldria compondre una novel·la de ficció en tant que una de les seves passions és escriure. Des de l’any passat participa a la revista municipal QuèQuè, on exposa la seva opinió sobre temes d’actualitat.

Al camp del periodisme, li agradaria especialitzar-se en política i fins i tot arribar a ser corresponsal de guerra: “Com que no vull que la guerra vingui aquí, vaig jo a la guerra”. Viatjar, llegir, anar al cinema i nedar són alguns dels seus hobbies. I “Detesto el que dius encara que moriria per defensar el teu dret a dir-ho” (Voltaire), la seva cita preferida.

by Alba Soriano http://generosbyalba.blogspot.com

La Consellera Mieras confia en la cooperació institucional per resoldre el litigi entre Lleida i Barbastre per les obres d’art sacre

Caterina Mieras va defensar el passat 8 de febrer a Lleida la necessitat de “defugir l’enfrontament” en el conflicte sobre l’art sacre que enfronta els bisbats de Lleida i de Barbastre-Monzó. La Consellera de Cultura va instar “al compliment de la llei i a la cooperació institucional”, partint d’una “actitud serena i responsable”.

El litigi per les obres d’art sacre va començar el 1995, quan el bisbat de Barbastre-Monzó va reclamar la devolució de les 113 obres d’art sacre que, com el propi bisbe de Lleida va reconèixer davant la Congregació de Bisbes del 7 d’octubre de 1998, es troben en el Museu Diocesà de Lleida a títol de dipòsit. Les obres romanien a parròquies que van quedar a la diòcesis de Lleida quan havien passat a dependre de la diòcesis de Barbastre. El 1998, el Vaticà va donar la raó al bisbat de Barbastre amb el decret de Lajos Kada en defensar la devolució de les obres en cas que el seu legítim propietari així ho desitgés. La Congregació de Bisbes del setembre de 2005 en va ordenar l’execució. No obstant, la diòcesis de Lleida va paralitzar l’entrega d’acord amb la Llei de Patrimoni, segons la qual la Generalitat tenia tres mesos perquè els seus tècnics prenguessin una decisió sobre el litigi. A més, va presentar l’octubre passat un recurs per la resolució de la Congregació de Bisbes , i el Vaticà el va admetre el 14 de novembre.

Davant del conflicte, Mieras va aconsellar a les dues parts enfrontades que s’esforcessin per no confondre els ciutadans i per no fomentar la desconfiança entre Catalunya i Aragó. “Espero que es diferenciïn bé les informacions d’intencionalitat política de les decisions ben contrastades”, va afegir la Consellera.

Carmen Calvo, la Ministre de Cultura, va defensar que abans de prendre cap decisió el més prudent era que el Vaticà resolgués el recurs presentat pel bisbat de Lleida. La ministre, a més, va recordar els límits del govern a l’hora d'intervenir en el conflicte, donat que els béns reclamats per Aragó no són de jurisdicció pública, sinó propietat de l’Església Catòlica. Per la seva banda, el president d’Aragó, Marcelino Iglesias, va cridar al sentit comú i a l’acatament de les ordres de la Signatura Apostòlica.

Fiesta de bienvenida

Bienvenidos a mi blog sobre los trabajos de Géneros informativos e interpretativos en prensa y alguna otra cosa que ya se me ocurrirá. Creo (me suena que lo he oído alguna vez en clase) que la gracia de los blogs se encuentra en los comentarios del lector, en la interactividad y en todas estas cosas tan bonitas y divertidas de Internet, así que si os animáis, ya sabéis, espero vuestros comentarios, aunque ahora por ahora no sé qué comentaréis, como no sea la presentación...